El passat 23 de novembre va tenir lloc la 8ª edició de Kalidoscopi, les jornades de debat que organitza anualment l’espai d’educació artística Experimentem amb l’Art (www.experimentem.org). L’Assemblea Groga de Gràcia vam ser convidats a participar juntament amb Cristian Añó, membre del col·lectiu Sinapsis, Marta Comas, directora de l’Àrea d’Innovació, Programes i Formació del Consorci d’Educació de Barcelona, Gemma Carbó, professora a la facultat de pedagogia de la UdG, i Mar Ortega, mestra de l’escola Miquel Bleach de Barcelona. El debat va ser moderat per Montse Romaní i cadascun dels participants vam ser convidats a xerrar sobre tres conceptes clarament relacionats amb l’art i alhora molt presents en la retòrica de la nova escola: innovació, creativitat i autonomia. Des d’aquí agraïm a Experimentem amb l’Art d’haver-nos convidat i a tots els participants per haver tingut l’oportunitat de mantenir un debat tan ric i interessant. A continuació presentem les tres intervencions que vam fer sobre els conceptes proposats.
Innovació > La innovació pedagògica ha de ser sinònim de transformació social
L’Assemblea Groga de Gràcia (AGG) som un espai de reflexió, acció i lluita contra les polítiques regressives en educació pública que està integrat per famílies i docents vinculats al barri de Gràcia. Hem organitzat jornades de debat, actes de protesta i insubmissió i en aquests moments estem immersos, entre d’altres projectes, en la creació de la Xarxa Educativa en Suport a les Persones Refugiades juntament amb altres col·lectius del barri de Gràcia. La nostra aproximació a l’educació és política i social i és des d’aquest punt de vista que abordarem la idea d’innovació.
Per nosaltres la innovació educativa no té raó de ser si no la identifiquem amb l’escola entesa com a eix de transformació social i amb una transformació social que tingui uns sentits molt concrets: assolir la justícia social, la solidaritat corresponsable i mobilitzada i l’emancipació individual i col·lectiva. Tres fites que, en aquests moments, podríem afirmar que són sinònims de trencar amb la cultura neoliberal.
Fa unes setmanes la Marina Garcés inaugurava l’Aula Oberta d’enguany de l’Institut d’Humanitats de Barcelona amb una xerrada sobre el sentit que en l’actualitat podem donar a les humanitats. La xerrada, que en diverses ocasions va fer referència al paper alliberador de l’educació i la cultura, es va cloure amb una pregunta oberta que bàsicament podríem sintetitzar en ‘quins sabers volem tenir avui per a quines emancipacions’. Així, en preguntar-nos per la innovació en educació, fem nostra aquesta pregunta llançada per la Marina Garcés i ens preguntem quins sabers volem tenir a l’escola d’avui i per a quines emancipacions. I parlar d’emancipacions és parlar, primer, de les opressions de les quals volem emancipar-nos. Així doncs, començarem la nostra intervenció per assenyalar aquelles opressions d’avui que pensem que han d’esdevenir el punt de partida de la innovació/transformació social a les escoles. Unes opressions que, com veurem, són perfectament identificables per tots nosaltres i són l’arrel de la tasca que realitzem des de l’AGG.
Els quatre perquès de la innovació pedagògica: la pèrdua del sentit col·lectiu, la cultura de l’autoritarisme, la mercantilització de la vida i l’alienació 2.0
En primer lloc, des de l’AGG veiem i vivim de primera mà la pèrdua del sentit col·lectiu del nostre estar en el món, la pèrdua de la consciència i l’empatia socials mobilitzades i mobilitzadores i del sentit de la corresponsabilitat envers els nostres bens comuns. L’individualisme és el valor cultural predominant a la nostra societat. La nostra solidaritat i la mobilització pels afers comuns sol ser telemàtica (retweets, m’agades de Facebook, trucades a la marató de TV3…) i extraordinària (manifestacions, vagues, votacions a les eleccions…), però la cultura de la corresponsabilització sobre els bens comuns no forma part de la nostra quotidianitat. Per il·lustrar-ho gràficament, podríem resumir-ho en què ens costa bastant menys anar al gimnàs que, per exemple, a una assemblea de l’Ampa. Des de l’AGG treballem per posar en acció formes culturals quotidianes de solidaritat i sentit col·lectiu.
En segon lloc, estem immersos en una cultura de l’autoritarisme i de l’opressió al més dèbil per raó de classe, gènere, raça, cultura i capacitats on la llei del més fort, la competència i la lluita com a motor de vida, el masclisme i la violència masclista i un llarg etcètera s’imposen en el nostre dia a dia sense que pràcticament ens adonem, excepte quan arribem a casos extrems com la guerra i la crisi dels refugiats o els assassinats masclistes de dones per part de les seves parelles o ex-parelles. Des de l’AGG volem substituir aquesta cultura de la lluita, la competència i les relacions de poder i dominació per la de la convivència, la tolerància i el valor de la diversitat.
En tercer lloc, la nostra vida, tota, ha estat mercantilitzada. Les condicions mínimes i els drets bàsics per a tenir una vida digna (sostre, subministres com el gas o la llum, aliments, educació, salut) han estat convertits en béns de mercat i fins i tot la nostra identitat personal sembla que no pugui seguir cap altre camí que no sigui el del consum, l’acumulació i l’espectacle. Des de l’AGG treballem per emancipar-nos del mercat, volem desmercantilitzar la vida i donar-li nous sentits que no passin per la llei de l’oferta i la demanda.
Com a fonament de tot plegat, finalment, des de l’AGG veiem que la nostra capacitat crítica cada dia està més anul·lada per la sobresaturació d’informació, les noves tecnologies, el miratge de la tecnociència, l’engany i la manipulació dels poders fàctics i l’analfabetisme crític. Patim una alienació 2.0 que requereix urgentment una presa de consciència i una reactivació del pensament crític per construir (i gaudir construint) sentits i valors alternatius a tot el que ens passa i envolta.
Els tres coms de la innovació pedagògica: continguts, metodologies i recursos
Aquests serien per nosaltres els perquès que han de donar origen i sentit a la innovació educativa i a la transformació social des de l’escola. Hem d’omplir l’escola de nous sabers adaptats a les opressions actuals, uns nous sabers que ajudin els nostres fills no només a ser lliures sinó a construir alternatives.
I com podem renovar l’educació per adquirir nous sabers emancipadors? En primer lloc, a través dels continguts. Podem, per exemple, incloure de forma explícita a l’escola l’aprenentatge i els coneixements sobre l’economia de les cures i totes aquelles activitats històricament invisibilitzades per l’economia productiva; també podem incloure el coneixement i la reflexió crítica sobre economies alternatives a la neoliberal tal com reclama, per exemple, la Plataforma per una Educació en Economia Crítica i Plural; i també els feminismes i els corpus de sabers de dècades d’estudis de gènere que tant a prop estan de la realitat dels nostres fills i filles adolescents i tant lluny del seu coneixement i estudi; o, finalment, l’anàlisi del discurs com a tècnica fonamental per a l’alfabetització crítica i el desenvolupament del pensament crític. Cal, en definitiva, repensar els continguts de l’escola d’avui partint dels nusos d’opressió dels quals volem alliberar-nos.
En segon lloc, els nous sabers han de venir també de les metodologies. Aquestes poden reflectir-se en el treball per projectes o el treball cooperatiu, evidentment, però també en les assemblees, les conferències, les parelles lectores, el treball per focus d’interès, els tallers, les classes magistrals, els racons… els centenars o milers de formats d’aprenentatge en constant desenvolupament que, tots junts, conformen un ventall de pedagogies riquíssim i inacabable.
Però des de l’AGG voldríem destacar molt especialment dues metodologies. En primer lloc, el funcionament democràtic dins l’escola. Si entenem que l’escola és un espai d’aprenentatge eminentment social, performatiu i exemplaritzant, hem d’entendre també que aquesta ha de funcionar democràticament en tots els àmbits, tant en la governança del centre com dins la pròpia aula. La cultura i la pràctica democràtica és un saber que cal viure a l’escola en la teoria i en la pràctica. La LOMCE i la LEC han acabat amb el funcionament democràtic dels centres en favor de l’assignació de càrrecs a dit i de la gestió empresarial dels centres, tot carregant-se dècades d’una cultura realment democràtica en el si de les escoles públiques. Retornar al model democràtic on el consell escolar i les comissions esdevenen els instruments primordials que construeixen una democràcia viva a l’escola seria, avui, una innovació/transformació social urgent.
I també la diversitat. La diversitat no és només un valor, és una metodologia fonamental. L’heterogeneïtat de classe, de gènere, de raça, de cultura i de capacitats és una de les lliçons de vida més importants que pot donar l’escola als nostres fills i a les famílies: implica el coneixement i l’aprenentatge de la tolerància, la convivència, la inclusió, l’alteritat i la mirada de l’altre. És una metodologia, però, que ha de traduir-se en una aposta clara i definitiva per l’escola oberta a tothom, és a dir, l’escola pública, i una escola pública no segregada, que no generi subxarxes ni guetificacions fruit de la manca de recursos i la política pública discriminadora, tal com denunciava fa poc el Síndic de Greuges.
Fins aquí els continguts i les metodologies. Però falta un tercer com en la innovació educativa/transformació social: els recursos i les condicions materials. Tant transformador és ensenyar feminismes o treballar per projectes com assegurar l’alimentació dels infants amb les beques menjador, tenir una ràtio de 18 alumnes per mestre, garantir temps no lectiu als mestres per reciclar-se, reflexionar, avaluar la seva tasca docent i preparar les classes, garantir beques d’estudis per tothom que ho sol·liciti, disposar de traductors per poder parlar amb les famílies dels alumnes migrants, treballar en condicions laborals estables no sotmeses al xantatge de la precarietat o el de la discrecionalitat de les direccions o, finalment, assegurar la gratuïtat de totes les activitats que es fan a l’escola (des de les colònies fins a les sortides). La inversió econòmica en educació és primordial per garantir la innovació/transformació social a través de l’escola de la mateixa manera que ho són els nous continguts i metodologies.
A mode de conclusió: consciència crítica i política del paper de l’escola pública
El que considerem essencial, en definitiva, és que qualsevol actuació pedagògica (ja sigui de canvi o de perpetuació) sigui presa a consciència, analitzant no només la seva eficàcia sinó també els significats i les implicacions ètiques i socials que té i evitant entrar en inèrcies o mimetismes formals buits de sentit o, encara pitjor, inèrcies o mimetismes que ajuden a perpetuar els sentits de la nostra cultura neoliberal. El que demanem és tant senzill com que es faci una lectura política de l’educació i, en el cas que ens ocupa avui, de la innovació i les mesures de transformació social.
Potser és hora de revisar els atributs de l’escola que volem (pública, democràtica, laica, inclusiva, de qualitat…) per substituir-los per noves o velles noves paraules (crítica, feminista, comunitària, heterogènia, desmercantilitzada i desmercantilitzadora, gratuita, pública…) que no esborrin els sentits de les paraules anteriors sinó que els radicalitzin, és a dir, que apuntin als arrels actuals d’allò nou que volem construir ara.
Creativitat > El pensament crític eclipsat per l’educació artística?
Seria absurd parlar d’innovació i transformació social sense donar un paper clau a la creativitat. La creativitat és una porta oberta a altres móns possibles, és allò que pot permetre’ns trencar i qüestionar allò establert perquè precisament pot implicar la construcció de noves alternatives.
Tanmateix, voldríem fer una petita reflexió sobre la relació entre creativitat, llenguatges plàstics i pensament crític. Dona la impressió que, a l’escola, a mida que ens apropem al treball sobre els llenguatges plàstics aquests s’associen únicament a creativitat i l’experimentació en detriment de considerar-los instruments de discurs i comunicació quotidiana i, per tant, en objecte essencial d’anàlisi i crítica.
Vinculem més el llenguatge visual a l’art que a una eina de comunicació quotidiana fonamental i, tanmateix, vivim en un món essencialment visual i audiovisual. Els missatges (i entre ells els de les opressions de què parlàvem abans: individualisme, competència i dominació, mercantilització i alienació) es transmeten visualment, ens arriben a través d’anuncis, de sèries, de videoclips, de memes, de pel·lícules, de youtubers, de fotos d’instagram, de videojocs, de cartells, etc. I, amb les xarxes socials i les noves tecnologies, hem viscut un gir revolucionari: nosaltres mateixos i els nostres fills i filles ens hem convertit en emissors actius de missatges visuals o híbrids, quan fins ara n’érem tant sols receptors passius.
La comunicació visual és, doncs, un instrument nuclear a les nostres vides i, si bé ens resulten naturals les assignatures de llengua i matemàtiques, no considerem el llenguatge visual com a matèria instrumental. Si volem trencar amb l’alienació 2.0 i treballar sistemàticament el pensament crític, és fonamental complementar la creativitat i l’experimentació artístiques amb l’anàlisi del discurs visual i la tècnica crítica, complementar la construcció de nous móns possibles amb la deconstrucció dels móns que ens venen donats.
La sèrie de televisió La patrulla canina ens sembla un excel·lent exemple per il·lustrar això no només perquè ens permet reflexionar sobre el pensament crític a través del llenguatge visual sinó perquè, alhora, es tracta d’una sèrie que reflexa a la perfecció el model de la nova innovació pedagògica propugnat per alguns projectes recents.
La patrulla canina és una sèrie que té com a protagonistes uns gossets petitons, llestos, amb iniciativa i molt talentosos. Cada gos gaudeix d’un talent que el fa singular i necessari i que l’ajuda a trobar solucions i superar nous reptes. La patrulla canina treballa per projectes, ja que cada capítol planteja un problema o projecte que els protagonistes han de solucionar treballant en equip i cooperativament. En els seus inicis, La patrulla canina era una sèrie segregadora, ja que només tenia personatges masculins i excloïa les protagonistes femenines o qualsevol altre tipus que s’allunyés de l’estereotip masculí estàndard. Actualment, però, la sèrie ha iniciat el camí de la inclusió en incorporar personatges femenins (encara que sigui perpetuant codis sexistes com l’ús del rosa associat al gènere femení, i encara que sigui amb l’objectiu mercantil d’ampliar el públic objectiu a qui es destina la sèrie de televisió).
El pensament crític és el gran absent de La patrulla canina. Els gossets protagonistes actuen sempre sota la batuta d’un amo humà (amic, a la sèrie), que coordina i dirigeix les seves accions donant a entendre implícitament que els gossets per ells sols serien incapaços de fer-les. Els gossets mai no es pregunten el perquè últim dels problemes que han de solucionar ni tampoc qui són els responsables causants d’aquests problemes. Simplement es limiten a solucionar cooperativament cadascun dels projectes plantejats a cada capítol.
Els nostres fills i filles miren aquesta sèrie amb ulls innocents. S’identifiquen amb els diferents gossos i assumeixen amb naturalitat la presència de l’amic-amo-autoritat superior d’una altra espècie que dirigeix des de dalt el treball de les seves intel·ligències acrítiques. Els nostres fills i filles de quatre, cinc, sis anys, no qüestionen els codis de colors, el sexisme, la figura de l’autoritat, les causes complexes dels problemes que solucionen… Simplement actuen i s’adapten a les circumstàncies canviants de cada capítol.
Aquesta sèrie és un bon exemple de com el discurs neoliberal es transmet a través del llenguatge visual i audiovisual i de com n’és de fonamental alfabetitzar críticament els nostres fills i filles per a una societat que viu una alienació 2.0.
Autonomia > No és el mateix autonomia neoliberal que autonomia comunitària
Autonomia, per nosaltres, es una paraula tramposa perquè pot entendre’s des de dos pols: l’autonomia neoliberal i l’autonomia comunitària. L’autonomia neoliberal és aquella que, a nivell de persona, es tradueix en individualisme, independència i llibertat absolutes i, a nivell de centre, en una escola entesa com a escola-empresa. L’autonomia comunitària és aquella que, a nivell de persona, es tradueix en persones autònomes que reconeixen la seva interdependència amb la resta i, a nivell de centre, en una escola entesa com a escola-comunitat, interconnectada amb altres escoles i el seu entorn. Des de l’AGG treballem per aquesta autonomia de sentit col·lectiu, perquè a nivell individual els nostres fills s’emancipin i autogestionin les seves vides sabent, però, que no són independents sinó interdependents amb tots els altres persones, i perquè a nivell col·lectiu l’autonomia de centre sigui una autonomia autogestionada per la comunitat escolar essent sempre conscients que estem governant un patrimoni de tots, no només d’aquells que ja van a l’escola.
Per parlar de tot això, volíem il·lustrar-ho amb un tema clau per a les escoles i alhora força invisibilitzat, el temps de migdia, ja que en aquest espai molt sovint es posen en tensió aquestes dues lògiques d’autonomia. El temps de migdia és un espai borrós, una mena de terra de ningú, que és competència gestionar-lo per part de les Ampes però que alhora passa en horari escolar (tot i que no és en el temps lectiu), sota la custòdia arquitectònica de l’edifici de l’escola i sota la custòdia personal d’empreses especialitzades en “temps de migdies”. El temps de migdia és un temps d’esbarjo i de cures. On sovint passen coses lletges (quantes vegades hem sentit la frase “és que tot passa sempre al temps de migdia”), on disposem d’una oportunitat única de donar visibilitat i sentit pedagògic a les feines de cures no productives (alimentar-se, servir el menjar, recollir la taula, que els alumnes més grans despertin de la migdiada els més petits…) i on els nostres fills disposen d’un temps preciós per gaudir de la seva llibertat i experimentar lliurement amb els valors que van aprenent a l’escola.
El temps de migdia és un dels espais on segurament es materialitza més la gestió veritablement comunitària de l’escola: hi participen les famílies, els docents, les empreses sobre les que s’ha externalitzat el servei de monitoratge i cuina i, evidentment, els infants. Al temps de migdia, hi ha mares i pares que saben molt de menús i ajuden a dissenyar-los, mares i pares que col·laboren amb l’empresa de monitores per treballar l’enfocament pedagògic del temps de migdia, mares i pares que fan números i paguen a l’empresa de monitors, mares i pares que parlen amb l’equip docent per queixar-se del temps de migdia, per donar idees, per col·laborar.
Aquesta participació suscita debats i molt sovint aquests debats posen en tensió les diferents maneres d’entendre l’autonomia. La introducció de menjar ecològic o de més monitors per alumnes són, per exemple, propostes que poden sorgir a l’hora de parlar del temps de migdia. Aquestes mesures que a priori poden semblar positives per als nostres infants poden provocar uns increments en el preu del menjador que no només afecten negativament a les famílies de rendes més baixes de l’escola sinó que poden ser un argument determinant per a moltes famílies que han de triar escola en un futur i que encara no formen part de la comunitat escolar.
Les activitats del temps de migdia són també tema de debat. Cal deixar els nens que facin joc lliure o cal organitzar-los activitats dirigides? És temps d’esbarjo o és un temps aprofitable per a realitzar extraescolars? Novament les decisions debatudes preses en aquesta qüestió poden provocar apropiacions del bé comú que és una escola pública i dinàmiques de segregació interna, per exemple amb els extraescolars, per satisfer les inquietuds de famílies sense tenir en compte el conjunt de la comunitat més enllà del centre escolar.
El temps de migdia és, en definitiva, un simulacre de vida en comú on es posen en tensió els interessos individualistes i sectaris en contraposició als col·lectius, un espai excepcional on l’autonomia neoliberal i l’autonomia comunitària entren en col·lisió i on tenim l’oportunitat de debatre i aprendre a donar un sentit col·lectiu a totes les nostres decisions.
ASSEMBLEA GROGA DE GRÀCIA 